Diplomàcia anti-carreriana

Ahir vaig anar a la cova del monstre. Sí, ahir vaig a anar a cala Raquel, a Begur, al cau del tal Carreras i Carreras. Vaig anar-hi amb la mà extesa -no patiu, el Carreras té un àmpli recull gràfic que en dóna fe-; volia negociar una sortida dialogada a la seva creuada per difondre la gralla. Res, un fracàs, com sospitava. Estava diposat a admetre que la toqués, la gralla, però tancat al seu WC, mentra apreta -tampoc es tracte de prohibir-ho tot-. Res . La rebuda, l'atenció, això sí, va ser franca i cordial, fins i tot prodria valorar-la d'exquisida; com les de Sadamm Housein als representants de les Nacions Unides, vaja. Em va convidar a beure i, fins i tot, em va solucionar uns problemes de solfeig -gràcies Pere-. Va aprofitar, però, el tal Carreras per fer-se unes fotos amb un servidor , vaig accedir, tot i que es veia clar que les volia com a arma de propaganda; fins i tot li vaig donar la mà, sóc un cavallar. Per cert, enlloc sonava res de gralla; enlloc s'hi podia veure cap instrument graller... res. Em penso que sonava l'ELO, però no n'estic segur. Que Pere Carreras és un frau, perquè es traeix a ell mateix, ja ho sabem. Al Pere se li enfot la gralla, el que vol és menysprear i insultar i extendre el seu pensament úncic: el carrerisme. Però, us diré una cosa: si he tornar a la cova del monstre per dialogar.... doncs ho tornaré a fer. Ell, segurament, em rebrà amb el seu tracte Richalleià, però què hi farem, els demòcretes som així de burros.