Primera reacció de Carreras: Atenció tots.

Aquest és un pas més del Carreras i Carreras contra un servidor; un pas més que cal sumar-lo als molts que porta fent des que va declarar-md la guerra unilateral i por l'esquena. Això sense tenir en compte els herois, màrtirs que, abans que jo, van intentar aturar-lo. Però quin és el pecat que hen fet uns preguntareu? El de parlar de llibertat i compasió, només això. Us sembla poc? Nosaltres no defensem el pensament únic, som liberals.... uns liberals, val a dir, als quals no els agrada la gralla. Un cop el Carreras i Carreras va saber que no només no ens agradava la gralla sinó que la criticavem -això és pluraritat-, va iniciar una ofensiva traïcionera -trucades o missatges a la compta de meu correu amb so de gralla i altres artimanyes-. La gralla, ja per ella mateix una música més que discutible, és el parany que fa servir Carrerars per expandir el seu ideari de pensament únic. Carreras el que vol és assassinar la llibertat i les idees, i hi fa instrumentalitzant la gralla, com a un so pervers on hi codifica totes les seves frustacions. No us enganyeu: la gralla és l'instrument el mitjà, Carreras i Carreras és el subjecte, és el monstre. Jo, segurament, pecaré de ser Churchill.... doncs mireu, sí. Però pregaré al desert si cal sobre la necessitat d'aturar a la bèstia. Encara que hem quedi sol. Però, certament, cada vegada els aliats són més i més. Uns penjo en el meu blog els darrer post que ha fet el Carreras i Carreras; estan extrets del seu i són literals; un vehicle els seus escrits, per a la infàmia a través de la manipulació i la mentida. Llegiu-lo i descobrireu al personatge.

El post íntegra de Carreras i Carreras

Als antigralla us han posat droga al Colacao

A tots aquests inconnotats gasetilleros provincians i pixapins culturals, que heu firmat un Pacte de Sang Anti-Carreras i Carreras (PSACiC), que jo veig més com una "santa aliança" per anar contra mi i contra l'agradable so de la gralla, només us puc dir que aquesta guerra la teniu perduda.
La insostenible lleugeresa de les vostres acusacions demostra que seguiu pensant que la terra és plana i que teniu por. Por justificada. Por de mi. És normal: jo també en tindria.
Per això us ajunteu, covards, gallines, capitans de la sardina. Us sentiu com l'Obèlix, tot pensant que qualsevol dia el cel us carà a sobre.
Ja que trec el tema Obèlix, no oblidem l'infecte poble de la Gàl.lia, aquell que s'havia de mirar amb lupa a la primera pàgina dels còmics. Aquest grup de primitius gals ha intentat fer creure a generacions i generacions de fills del progressisme barat que era un poble virtuós, per rebel.
Rebel? No, simplement eren la representació més genuïna de l'ultraconservadorisme palet, el primer exemple de pacomartinezsorianisme de la història, ja al segle I aC.
Aquests gals, defensors a ultrança de la seva monarquia absoluta, amb un cabdill que porten entre quatre al damunt d'un escut rovellat, i posant per sobre de tot el poder religiós d'un druïda tarat, que els promet armes químiques per guanyar les batalles (¿que és, sino, la poció màgica?) ¿¿¿Ha de ser una virtut rebel.lar-se contra Roma, si aquesta paraula connota només progrés, ordre social i esperit de superació??? -Roma vol dir civilitzar-se, civilitzar, civilització i civisme-.
En canvi, els fills de puta de gals feien bandera de viure com salvatges amb cabells llargs recollits amb cueta (encara no diadema), vestint pells d'animals (on són els ecologistes!?), i menjant porcs senglars per gula. ¡¡¡Odio els gals, odio com els interpreta Gérard Depardieu, visca els generals romans, especialment aquells més abraonats, aquells més gegantins, tan injustament tractats i humiliats per Uderzo i Goscinni!!!
Equiparo aquesta aliança antigralla amb aquells finals dels còmics d'Astèrix, quan els degenerats gals lligaven al pobre Asurancetúrix, el bard, a l'abre perquè no cantés. Això és per vosaltres, gent bàrbara, la gralla i els seus seguidors i practicants. Voldríeu que el tipus que toca la gralla fos lligat a l'arbre més gruixut al final del còmic per rebentar-vos de menjar i de vi com salvatges metrosexuals. Ahhh, no. Per aquí no hi passo.
Em veig amb l'obligació moral de trepitjar-vos i aniquilar-vos el pensament i les vostres paraules, com es fa amb les mosques vironeres que sempre et desperten quan tens el son profund. Atacs preventius, of course, guerra psicològica i filosofia benedictina (em refereixo al nou Papa)
Sostenia Churchill en un discurs "ens trobem en la fase preliminar d'una de les més grans batalles de la història", (...) i també afegia, "només puc oferir als meus col.laboradors poca cosa: sang, treball, suor i llàgrimes". La sang l'estalvio, perquè em mareja. Però treball, suor i llàgrimes les tindré fins al final contra els enemics de la gralla, que s'han hagut d'ajuntar entre molts, covards, perquè no els tenen prou grossos per defensar-se sols. Bé, en Capdevila sí, ja el repassaré a banda.
Però junts intenten formar un enemic invisible, un fantasma que vol recórrer Europa. Grallers del món, uniu-vos perquè l’enemic, vestit d’Armani, us vol castrar l'afició al bell so.
Ens acusen de practicar l'ideari Carreras, "el qual té com element més destacat la seva addicció a la Gralla. Aquest soroll terrible, aquest paràsit de la música, aquest so víric, s'està extenent de manera amagada, soterrada, com una quitacolumna, de la mà de Carreras i Carreras". Aquesta frase és ofensiva i no pot quedar impune.
Hem d'aconseguir que tothom (i tothom és tothom), descarregui d'internet el Toc de Castells i el posi com a símbol de la nostra lluita.
Un advertiment:
Teniu possibilitats de rendició. Rendiu-vos, ara que encara podeu, i no desfermeu la meva ira. Encara sou a temps a rectificar i dir que la gralla és un instrument extraordinari, de bella lírica i d'harmoniosa sonoritat-.
Quim Roser, Joan Trillas, Joan Capdevila, Jaume Figueras i Oriol Mas. Els cinc encara podeu pujar a bord de l'Arca de Noé, de la civilització, dels triomfadors, i no haureu de patir l'esbandida de les aigües que us portaran a la inundació moral.
Si us rendiu, entendré que les vostres paraules contra la gralla no les sentíeu realment. No ho pensàveu, va ser una petita relliscada. Sóc comprensiu.
Si us rendiu pensaré que tot era producte dels vostres prejudicis poc madurats, com un curs de l'Opening, tancat a mig fer. Déu meu, perdona'ls PERQUÈ SABEN EL QUE DIUEN, però NO SABEN el què vol dir.
Heu signat una santa aliança (sic), i us he de recordar que el tsar Alexandre I va idear la Santa Aliança entre Rússia, Prússia i Àustria per mantenir l'odre absolutista a Europa. Això només ho dic per recordar-vos que esteu defensant ideals caducs.
Si pugeu amb mi a l'Arca de Noé dels triomfadors, veurem les postes de sol mentre un so màgic grallívol us portarà a la penúltima cervesa del dia.
I si no us rendiu, seré impietós...
Com l'atac contra en Capdevila, que ve a continuació:

Carreras ha estat acorralat per Capdevila i ofereix un discurs ampulós; un discurs d'aquells que estan atrapats i derrotats opten per escupir la darrera retòrica que els hi queda. Capdevila, ànim, tots sabem que tu pots tot sòl amb ell; però has de saber que ens tens al teu costat. Ànim company.

Sinistre personatge

Ah, me l'imagino com aquells personatges foscos, de pel.lícula en blanc i negre, en una sala il.luminada amb espelmes que va fregant-se les mans i va pensant en veu alta "ha passat una setmana i no hi ha resposta al meu article al weblog; senyal que aquest d'en Carreras no té arguments. Estic guanyant jo, je je je."
I s'ha quedat tan ample.
Com que en Capdevila és de cultura clàssica, deu haver pensat interiorment "absentia longa et mors a equi parantur", que vol dir "absència prolongada és igual a mort". Potser fins i tot ha tret el cava de la nevera per celebrar una victòria que no arriba ni a pírrica. Perquè no ha guanyat. Ha perdut, i de molt. Per golejada.
El pensament capdevilesc, en altres moments genuí i far enmig de la foscor, (recollit de forma excel.lent en dotze volums de l’editorial Akal Textos Filosóficos) ens il.lustra amb perles quixotesques, com "la meva extremada sensibilitat musical em porta a combatre tan indigne i equivocat instrument, que només es manté per culpa de la tradició més uniodemocraticacristiana“.A banda que no sap parlar (perquè tothom sap que es diu etivocat i no equivocat), en Capdevila intenta fer una samfaina argumental amb ingredients de la Senyoreta Pepis, la Barbi i las Barriguitas de Famosa, totes juntes.
O sigui, que segons ell, si tens “extremada sensibilitat musical” no pots tenir gust per la gralla. Potser vol dir que si vas sovint al Liceu no et pots posar una nit les camperes i gaudir pel Senglar Rock. La música, els estils músicals, els instruments musicals, s’exclouen? Un mata l’altre?
Defineix també la gralla com a “indigne i equivocat instrument”. Indigne? Què és la indignitat? Quilos de gambes o tones de gambes?
La gralla és digna, perquè és com els clàssics: esdevé un instrument mil.lenari, robust, capaç de perdurar al llarg del temps, i el seu so imita una forma de la naturalesa. Com l’art. Com la cultura. Com l’Ulisses. Com la vida, xaval.
Ah, però no. En té més el noi. Insinua que es tracta d’un "Instrument musical de vent. -quin vent…? El d’un pet, perquè altra cosa no serà-". Sempre surt aquell inefable esperit de la Catalunya profunda, que tendeix a l’escatologia contra el gust refinat. Musicalitat d’un pet, puaaf!
Parla també el nostre connotat i dialèctic oponent, i se’n fot, del fet que l’instrument està “constituït per un tub de fusta…”. Diu, en to burleta, “si en lloc de fusta es fa servir porlan en la seva construcció, la qualitat del seu so musical no es veurà afectat”- Ja ja ja. En Capdevila ha intentat fer una gracieta en forma d’allioli mental, que no li lliga ni remenant més que la Guillermina en el cuplet.
¿Què importa si l’instrument està fet de fusta, de portland o de gots de cubata? Això no es discutia. L’important és com sona, no del què està fet. No discutim com podria ser intrínsecament, sinó l’instrument com és ara. Dir que si fos de portland sonaria igual és el mateix que si una dona et comentés “ostres, si el membre del Nacho Vidal no fos de carn i fos de porexpan...” I hom (i don) dirien “i què...?”
Dir que la gralla “és insonorament sonora” és com dir “sí, però no”. O “t’estimo, si he begut”, o “amarga dolçor” o “hem perdut guanyant”. Paraules buides.
L’oponent, que és llest (això no es discuteix), diu que “fer servir la gralla per fer música és com voler tocar la Cinquena Simfonia de Bethoven amb una botzina de les que fan servir els futboleros per animar un Barça-Real Madrid…”
Oh, aquí sí que s’ha d’aplicar el càstig corporal a la plaça pública, amenitzada amb música de gralla, havaneres, sardanes, xotis, i si convé, el Tren de la Costa. La Cinquena Simfonia de Beethoven, o la música de Mähler, i tantes altres belles simfonies s’han reproduït, amb gràcia, talent i harmonia musical amb percussions gens cacofòniques com els tambors de Burundi, melodies polifòniques marcant el 7747, gaites, o amb xiscles gravats de parelles exhaustes fent l’amor, posades en diferents tonalitats. La tecnologia no està renyida amb les possiblitats musicals. Perquè la música, la peça, no la fa l’instrument. La fa l’arquitectura íntima de la composició. L’esquelet de la cançó, del tema, que li ha donat el músic en compondre-la. És força indiferent l’instrument que es faci servir per recrear aquelles sensacions, encara que sigui amb pots de tomàquet Solís picant rajoles. O és que no ens hem emocionat quan som a Nova York i algú recrea l’Emigrant amb un instrument tan primitiu com és el xiular? No es valora tant el so de la gralla, sinó que es valora el "Toc de Castells", això sí, pensat per a gralla.
I és que, amic meu, si la música andalusa té duende, la música amb la gralla té hobbits.
Només amb una cosa estic d’acord. És quan diu “defensar la gralla és com defensar la guera d’Irak, en Bush com a President, l’Aznar en substitució de la Moreneta, i el Ratzinger com a actor per interpretar Llucifer als Pastorets del teatre de Salt”. Bé, sí.
Els ídols estan per això, connotat Capdevila.

Carreras i Carreras després d'atacar en Capdevila carrega contra tots.

Si en comptes de tocar-me la gralla...

...us toquéssiu els collons, ara tindria un dia perfecte.I és que deia un dels principis de Dilbert que s’ha de procurar gaudir del nou dia “perquè sempre hi haurà un indesitjable que te’l fotrà enlaire”. Aquest energúmen és, ja ho sabeu, en Joan Trillas i Torrents, y sus locos seguidores.L’última ofensiva que m’ha preparat el pavo de la diadema, per intentar esguerrar-me el dia, és una pantomima d’aliança de gent amb pensament dèbil i moral contradictòria. A mi, que sóc partidari del pensament únic.Ha muntat un guinyolet de fantasia trillista, amb dues cortinetes, purpurina, floripondis, i ha intentat convèncer quatre titelles per atemptar contra mi i contra els meus refinats i amplis gustos musicals. Quan jo era petit es deia al cole “cinco contra uno, mierda para cada uno".Aquests nostres amiguets intenten anar units, de forma covarda, i els veig com uns quants favassos que em volen mal perquè defenso el so de la gralla. Per a ells és massa rústic, ells que són tan urbanites, tan cosmopolitan i tan “¡o sea!”.En Joan Trillas s’ha posat la disfressa de caçador d’aliats i ha anat a buscar babaus que li han firmat el paper de l’aliança, més que res per treure-se’l de sobre, com passa amb els venedors de bíblies i caramelles. I els incauts, com si fessin de travelo ideològic, han traït els seus testaments i han variat els seus credos fent de pare carbasser.Perquè no em podran negar mai que a tots, en el fons, els agrada la gralla. S’han venut per un plat de tigretons.Tinc diversos documents que acrediten que tots aquests que ara estan en contra de la gralla van intentar superar la prova d’accés als estudis que imparteix l’Acadèmia Catalana d’Aprenentatge de la Gralla (ACAG) I NO VAN SUPERAR ni la primera prova, que consistia en bufar i prou. Això els ha provocat un sentiment d’odi, de revenja i de profund ressentiment cap al bell i noble instrument. Tot irracional, com veieu.El caçababaus Trillas ha fet creure als pobres signants que disposava d’un exèrcit preparat. Ha fet com Mussolini amb Hitler, quan li va fer creure (a ell i a mitja Europa), que tenia una poderosa força militar. Però tot era un buf, que no s’aguantava per enlloc, una pasti del finde.Sí, s’ha disfressat d’Angela Lansbury (Se ha escrito un crimen) per intentar convèncer que tenia dots detectivescos i que la batalla es guanyaria de forma ràpida, amb quatre ofensives psicològiques, sagacitat i astúcia. Intentava debilitar-me, a mi!!!No s’adona que en Pere beu de totes les fonts, i fa servir mètodes rossellonians, alguns també romaguerians i fins i tot l'arma secreta, míssils mollanians per atacar l’enemic de la diadema.He de dir-vos una cosa, mosqueters pueblerins de pacotilla: Richelieu és viu, és fort i és savi.I el pitjor de tot: té temps.