Un afirma Narcís Genís molt especial

Sempre és un previlegi saludar a un company i més quan, modestament, se'l considera un amic. Però la satisfació encara és més gran quan aquest és converteix en Blogger. A partir d'ara els Afirma Narcís Genís es podran llegir al natural; serà una manera de disfrutar en primera persona d'una professional -i millor persona- que té una mirada molt penetrant de la realitat. Una visió acurada, afilada i mordaç, que no només demostra que el periodisme no ha mort, sinó que un descobreix, lentament, que al darrera hi ha una gran persona. Fins i tot, això que dic, cal dir-ho amb una subordinada llarga, com he fet. Una abraçada i una salutació molt gran, Narcís. La millor manera, però, de salutar-té és oferir la possibilitat de visitar-te, a través del link Afirma Narcís Genís, naturalment. Però quina millor manera que fer servir el meu modest blog com a eina per difondre la poderosa personalitat narcisita. Aquí un avançament:

La Fuga de Nisso(Els 3 Pi-mesons )

"Il reviendra de la mémoire d’un rêve dans un train à grande vitesse..." (Bouvard et Pécuchet)

Narcís Genís –Nissu pels amics– va aprofitar les diades de Setmana Santa per desplaçar-se fins al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MUVIM) per veure l’exposició La Memòria dels somnis. Salvador Dalí, 1904-1989, comissariada per Enric Sabater, fill de Corçà. En el viatge de retorn, el dissabte de Glòria a Torredembarra, Nissu va tenir un brusc despertar del somni dalinià: "Veniem de València amb l’Euromed, un tren fantàstic. De sobte, una frenada. A partir d’aquí, cops i batacades, va baixar tot. Va ser com si el món s’enfonsés", segons el relat apocalíptic que li va fer a Jesús Navarro (L’Empordà, 09-04-02).Com David Dunn (l’heroi del film de M. Nigth Shyamalain, Umbreakable (que significa "irrompible", que surt il·lès del descarrilament del tren en què viatjava i gràcies a l’accident recupera el seu sisè sentit, copsa allò que s’amaga darrera dels superpoders que governen el nostre món, pren consciència del perquè de tot plegat i s’enfronta de forma quixotesca al gegant invisible que des la torre mou els molins de vent que ens alimenten), Nissu, des de la seva secció setmanal amb la crònica Teràpia daliniana amb l’Euromed (El Punt, 10-04-02), llança un missil dialèctic contra la línia de flotació del Gran Patró de la Fundació Gala-Salvador Dalí, l’ommnipotent gegant que amb la seva mà invisible fa moure els molins de la Torre Galatea...A l’esmentada crònica, Nissu comenta que allò que va motoritzar l’aventura valenciana on es va jugar la vida, era "la curiositat de veure si és possible que es faci un muntatge amb obra dalinana al marge del tutelatge de la Fundació Gala-Salvador Dalí –‘l’ull que ho veu tot’ i a qui no se li escapa res- que sembla que s’hagi convertit en l’administrador d’un pensament únic sobre tot el que faci referència a Salvador Dalí". Nissu, en aquest text condensat, ens remet simultàniament a un triple camp temàtic:I)El del pensament únic, el discurs neoliberal al servei de l’ortodòxia econòmica, política i cultural del model neocapitalista gestionat pels poders transnacionals del Gran Lobbying configurat pel Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial (BM) i l’Organització Mundial del Comerç (OMC) i totes les seves xarxes de ramificació a escala planetària amb qui dirigeixen el Mercat Global. (Permeteu-nos obrir un parèntesi, d’una banda, per recordar el debat avortat entorn a la problemàtica del pensament únic entre Amadeu Petitbó –l’il·lustre resident d’Avinyonet de Puigventós, gran amic del president Boixadós i company seu en el si del Patronat de l’Hospital- i l’enyorat Joan Manuel del Pozo –la gran esperança blanca del socialisme a casa nostra, avui exilat a Girona-, en la taula rodona Figueres enllà, sis visions sobre la ciutat (25-02-00), que els va reunir al Museu de l’Empordà i, de l’altra, per proposar, a qui correspongui, que organitzi l’esmentat debat pendent entre aquest dos representants de les dues cosmovisions enfrontades: la que es mou en l’òrbita de Seattle i la que ho fa en la de Porto Alegre). II)El del panòptic –l’ull que tot ho veu—, tematitzat pel filòsof i legislador britànic Jeremy Benthan l’any 1787. El panopticon de Bentham, que va inspirar la reforma de l’espai penitenciari, és un edifici concebut de manera que tota la part interior es vegi des d’un sol punt, a fi i efecte que un sol subjecte pugui vigilar tothom. Michel Foucault se’n fa ressò a Surveiller et punir (1976): "En la periferia, una construcción en forma de anillo; en el centro, una torre, ésta, con anchas ventanas que se abren en la cara interior del anillo. La construcción periférica está dividida en celdas, cada una de las cuales atraviesa toda la anchura de la construcción. Tienen dos ventanas, una que da al interior, correspondiente a las ventanas de torre, y la otra, que da al exterior, permite que la luz atraviese la celda de una parte a otra. Basta entonces situar un vigilante en la torre central y encerrar en cada celda a un loco, un enfermo, un condenado, un obrero o un escolar" (Vigilar y castigar. Siglo XXI). Foucault que, juntament amb el Dr. Lacan, té com a referència cabdal el text de Bentham, analitza el paper del dispositiu panòptic en la transició de l’Ancien Ré-gime al nou Ordre Bour-geois i com l’equació de Bentham (veure-sense-ser vist) fonamenta la genealogia de la nova tec-nopolítica en el si de la societat moderna, on el poder s’exerceix a través de la vigilància de les institucions que fan possible que l’ull de l’emperador arribi a tots els racons de l’Imperi, en una mena de panoptisme generalitzat.III)El del The Big Brother, el Gran Germà que sempre vigila en el si de l’univers totalitari de la novel·la de George Orwell 1984 (l’any, per cert, del traspàs de Foucault a la Salpêtrière, màrtir de la SIDA, el càncer gai) on les altes instàncies del poder dominen els habitants d’Ingsoc prohibint el somni i perseguint la imaginació en nom d’una uniformització garantida pel Pensament Únic d’O’Brien i els seus camarades del Consell Interior. (Ací, obrim un altre parèntesi per dir que Orwell, antic combatent del POUM –Homenatge a Catalunya, 1938—, com si es tractés d’una mena de prefiguració del destí de Winston Smith, l’últim rebel que al final de l’al·legoria orwelliana acaba per estimar el Gran Germà, li va dedicar a The Secret Life of Salvador Dalí una crítica ultrapuritana: "És un llibre que fa pudor. Si pogués ser que un llibre desprengués físicament pudor a través de les seves pàgines, aquest ho faria. —Idea que potser complauria Dalí...—" Benefit of clergy. Saturday Book 1944, en una traducció revisada per Ian Gibson). Aquest és l’envit davant del qual ens situa l’arriscada teràpia daliniana de Nissu. I si, nosaltres, els 3 p mesons, ens hem reconegut en el seu discurs, qui sap si és perquè, a la nostra manera, també explorem línies de fuga fora dels dominis dalinians del Big Brother...Aquesta referència ha estat localitzada a la següent web:http://www.salvador-dali.net/_eng/_articulos/articulo_ver.asp?id=170
posted by NISSO at dimarts, juny 14, 2005 0 comments
dilluns, juny 13, 2005

Entrevista a Jesús Artiola al Punt reproduida per la web PuntBarra
Entrevista a Jesús Artiola al Punthttp://nosaltres.vilaweb.com/jvilaweb/GetHTTP?p=10902&f=1&pa=p_idcmp&va=-347875>Jesús Artiola i Ruhí. : «El Rei va dir una mentida i vam demanar que s'investigués»- S'ha de presentar a l'Audiencia Nacional com a imputat per un presumpte delicte d'injúries i calúmnies al Rei. I això per haver denunciat Joan Carles I per unes manifestacions en les quals va dir que la llengua espanyola no havia estat mai imposada. Tot plegat fruit d'una campanya de la plataforma Jo també em planto.Per què només l'han imputat a vostè?- «Jo vaig actuar com a portaveu d'aquesta plataforma i vaig signar com a simple tràmit administratiu. En cap moment no sóc, ni he estat representant legal de la plataforma que integra catorze entitats diferents que ens vam agrupar per tirar endavant aquesta campanya.»- Com s'ha d'interpretar que imputin el qui denuncia en comptes d'actuar contra el denunciat?- «Davant d'un fet objectivament inqüestionable, que és que el Rei va dir una mentida, nosaltres demanem que això s'investigui perquè és una qüestió greu i afecta un tema històric d'etnocidi contra la llengua catalana i en comptes d'investigar-ho, deneguen la denúncia i la giren contra nosaltres. Ho entenem com una acció pròpiament política, molt més que judicial.»- És fruit del moment polític actual?- «Coincideix amb una ofensiva claríssima política i judicial de retallada de drets i de reafirmació dura d'Espanya, per crear consciència nacional espanyola entorn de certs símbols i deixar certes coses com a absolutament intocables.»- Quina serà la seva actitud davant el jutge?- «Només declararé si arriba per escrit la denúncia en la qual s'especifica de què se m'acusa, cosa que fins ara no tenim.»- I si declara què dirà?- «Faré una declaració per escrit. Se m'ha imputat a mi, però aquest és un acte polític col·lectiu de reafirmar la memòria dels catalans i de negar que la tergiversin. Si no té sentit l'acusació que ens fan, tampoc té se ntit la imputació personal meva. Més que la declaració davant el jutge, és més important tota la mobilització que això generi.»- Tenen una estratègia prevista?- «L'estratègia és convidar la gent que es mobilitzi, que defensi els drets nacionals d'aquest país i que és la nostra memòria. De fet es reobrirà la campanya.»Entrevista de NARCÍS GENÍS reproduida a PUNT BARRA /Allò que t'interessahttp://puntbarra.com/comment/reply/578/1215
posted by NISSO at dilluns, juny 13, 2005 0 comments

Punt Barra recull la denúncia pel discurs del rei
La denúncia pel discurs del rei porta cua 24.09.2002 jmonesLlegeixo aquesta notícia al Punt, que m'ha deixat astorat... no només desestimen la demanda pel discurs del rei amb l'argument de que "no està subjecte a responsabilitat", sinó que ara van contra qui exerceix el dret ciutadà de posar una denúncia per injúries i calumnies a la corona. Han citat a declarar un jove de Breda, que avui mateix (dimarts 24 de setembre) s'ha de presentar a l'Audiència Nacional (a Madrid) a declarar en qualitat d'imputat. Algú em diu on és la calumnia? La notícia original, la copio a continuació:La denúncia pel discurs del Rei es gira contra les entitats catalanes que la van presentar L'Audiencia Nacional cita com a imputat un jove de Breda que pertany a l'entitat Jo També em PlantoNARCÍS GENÍS . Girona Un jove de Breda, Jesús Artiola, que pertany a l'entitat Jo També em Planto, que el mes d'abril passat va presentar una denúncia contra el rei Joan Carles I per haver dit que l'espanyol no havia estat mai una llengua d'imposició, ha estat citat a declarar demà davant el jutjat central d'instrucció número 4 de l'Audiencia Nacional, on podria ser acusat d'un delicte d'insults i calúmnies al rei. La denúncia presentada per les entitats catalanes contra el rei va ser desestimada pel jutge, que també va rebutjar el recurs posterior en considerar que la persona del rei «és inviolable i no està subjecta a responsabilitat».El cas és que qui va exercir un dret democràtic i va signar la denúncia ara ha estat citat a declarar per haver-ho fet, i si el jutge ho creu oportú podria ser acusat d'un delicte de calúmnies i injúries al rei. De moment, demà el jove de Breda (Selva) Jesús Artiola s'ha de presentar a Madrid, on ha estat citat a declarar a l'Audiencia Nacional, en qualitat d'imputat.El mes d'agost passat, quan el jutge va rebutjar la denúncia i el recurs contra Joan Carles I, en la interlocutòria ja s'indicava que es valoraria la rellevància juridicopenal de l'actuació de qui havia presentat la denúncia. El ministeri fiscal va emetre un informe en el qual advertia que amb la denúncia contra el rei es podia incórrer en un delicte previst en l'article 490.3 del Codi Penal sobre calúmnies i injúries al rei, la persona del qual resulta que és inviolable i no està subjecta a responsabilitat, segons es recull en l'article 56.3 de la Constitució.Per tant, el jutge ara ha girat aquella denúncia en contra dels que la van presentar.Tot aquest enrenou va començar amb les declaracions que va fer Joan Carles de Borbó durant l'acte de lliurament del premi Cervantes, el 23 d'abril del 2001, segons les quals l'espanyol no ha estat mai una llengua d'imposició, i que van provocar moltes reaccions i protestes tant a Catalunya com a l'Amèrica Llatina. Concretament, Joan Carles I va dir: «Nunca fue la nuestra una lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quiénes hicieron suyo, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantges.»