A la memòria de..... Valeriano Andrés i tots els grans

Serà una collonada, però les primeres imatges i records que tinc d'una obra de teatre són en castellà i en blanc i negre. Va ser Estudio 1, Teatro o la novel.la -tot i que em vaig desvirgar amb Terra d'Escudella, val a dir- el mitjà on vaig començar a apreciar i descobrir el teatre; és a dir, vaig topar amb altres universos al marge de Viatge al fons del Mar, UFO, Bonanza o el mític Superagente 86. Durant els 70, amb la meva candidesa -que alguns fills de puta de La Salle de Manlleu es van encarregar de fer pedre acceleradament-, a TVE (no hi havia res més) vaig tenir oportunitat de veure clàssics de tot tipus, tots passats pel filtre franquista; des de la comedieta de rigor d'Alfonso Paso; el Tenorio de Zorrilla -de Tenorio en recordo un amb el gran Paco Morán-, obres de Víctor Hugo o adaptacions d'èxit al cinema, com ara 12 hombres sin piedad, amb un xoc de titants entre Bódalo i Rodero, amb el suport entre altres de Sancho Gracia i Pedro Osinaga. I això es va aconseguir amb el concurs de grans actors, com els ja mencionats José Bódalo, José Maria Rodero o el mític, incommensurable, gran, diví, totèmic, extraordinari Manolo Gómez Bur -del qual, i avanço, sóc president del seu Club de Fans (NO ADMETO CRÍTIQUES)-, que va oferir un recital digne del Goya amb La venganza de Don Mendo-.
Tampoc s'han d'oblidar, en conseqüència, grans adaptacions, com ara El Conde de Montecristo, amb ePepe Martín i la seva afectació clàssica, o Los Miserables, aquesta darrera altra vegada amb Bódalo, si no vaig errat. L'edat, el pas del temps, no perdona i en queden poquíssims d'aquells mítics señors del teatre. Van ser grup d'actors exepcionals que van tenir la desgràcia de mamar-se tot el franquisme sense poder alliberar tot el seu talent: per exemple, l'enorme Paco Valladares ha tingut que esperar anys i panys per sortir de l'armari, posar-se la pluma, convertir-se en folklòrica per treure la pols als baixos de la Maria Teresa Campos. Alguns van ser reconegudes estrelles de pel.liculetes del tipus cine de barrio -extraordinari programa, del qual va dir exigeixo que torni el gran Parada-; d'altres es van refugiar al teatre i uns tercers ho varen fer córrer tot. A final dels 70 i els 80, algun crític va descobrir que l'Alfredo Landa era un gran actor. Increïble, però cert! Jo amb sis anys ja ho sabia. Però què es pensen! Que fent aquelles comedietes no es demostrava ofíci? Quèno eren grans actors? Vinga. Aquets crítics s'han de penjat tots: començant pel Quintana -més que res perquè és de Tarroella-. Un dels darrers en fer el traspàs ha estat Varleriano Andrés, un personatge especialitzat en papers afables; secundari il.lustre i, segurament, millor persona. Adoro la seva calva, tant o més que la del meu company i excel.lent professional Jordi Rodríguez.
A la seva memòria d'Andrés i, molt especialment dels que ja no hi són, doncs, aquest petit post....

PD: Ah!, i, a més, Andrés va ser la veu que va doblar al mític Herman Monster, fantàstic.! Un brindis per Valeriano Andrés..... Per cert, fa uns mesos també es va morir l'actor nord-americà que feia el paper de Monster, Fred Gwynne. Una record molt especial també per ell.